Planificar.
Si vols fer riure a Déu, explica-li els teus plans… Ara que molts fem plans val la pena preguntar-se perquè no arribo a fer les coses que vull fer? Fins i tot les que més m’importen? I perquè les coses que faig se semblen tan poc a allò que havia planejat?
El problema és important, perquè l’incompliment de les expectatives que ens fem és la més gran font d’infelicitat.
En la pràctica del coaching, la planificació i la gestió dels objectius és un dels treballs més potents. Per als directius, és un dels seus treballs més importants. Feu plans, sí, però feu-los bé, si us plau.
El 1er error és pensar que els meus plans són el millor que em pot passar, i que el seu incompliment, és un fracàs.
Un bon pla és aquell que està viu, i constantment obert a millores, revisant-se i millorant-se de fet, i descobrint noves oportunitats. El pla és un instrument que et posa en acció, i et sitiua en una dinàmica generadora d’oportunitats, que no sempre són les planejades, poden i han de ser millors.
El 2º error al planificar és la paradoxa del 1er: canviar de plans massa ràpid.
Un bon pla és el que es manté amb fermesa davant les dificultats. És el que et dóna força per a dir no, amb determinació, a totes les altres infinites possibilitats que et poden distreure d’allò que estàs fent. Descobrir noves oportunitats està bé, i canviar els plans pot ser convenient, però sempre sent conscient que un canvi de plans és una operació especialment complexa, que requereix una feina ben pensada, sobretot si afecta un equip. S’ha d’evitar el desconcert, la dispersió, la confusió, la desmotivació…
Aquests dos primers errors són d’actitud i d’execució, i aquí està el tot: un pla que no s’executa, quin sentit té? Ara bé, la major part dels problemes d’execució vénen del mateix origen, de la forma de fer els plans. Planificar és una feina que té la seva tècnica i el seu art (1).
El 3er error al planificar és començar per la situació actual.
Aquest és un error molt comú. Sembla que el més lògic és començar per la situació actual. Des d’on hem de començar si no? Doncs resulta que per planificar bé s’ha de començar sempre pel final: per l’objectiu a què vull arribar. Quan començo pensant en la situació actual, el que faig no és una altra cosa que plans de fugida, simples reaccions als problemes circumstancials. Què important és, a l’inici de la planificació, ser capaç d’oblidar-se per un moment dels problemes que tinc ara, com més angoixant siguin els problemes, més necessari és oblidar-los en el primer moment de la planificació, i mirar cap al que realment vull.
El 4art error és la manca de compromís.
Això em passa quan l’objectiu que em proposo aconseguir és quelcom difús o genèric (per exemple: millorar la meva competència, optimitzar els recursos, donar millor servei, etc.) Perseguir ideals i valors pot ser una forma de fugir de la realitat, és a dir, manca de compromís amb ella. La realitat és concreta, i els valors són veritables només quan estan connectats amb la realitat. Per aconseguir realitats cal desitjar-les tal com són, amb la seva forma, els seus detalls, fins i tot amb les seves imperfeccions.
Per voler de veritat alguna cosa real, haig de conèixer-la bé, visualitzar-la amb el seu color, la seva textura, la seva olor, el seu so; sentir el bé que estaré, gaudir pensant en totes els seus avantatges. Aquesta és una fase de la planificació que requereix el seu temps, no passis a la següent fase sense assegurar-te que vols aconseguir «allò» de veritat, i que sabràs en tot moment quant et falta per arribar i quan arribaràs.
El 5e error és infravalorar les dificultats.
Aquesta és la paradoxa dels errors 3er i 4art perquè quan he aconseguit voler de veritat alguna cosa, tendeixo a donar-lo per fet. Quan em veig allà, confon els meus desitjos amb la realitat. En aquesta fase és important ser objectiu i exhaustiu en fer la llista de feines i recursos necessaris. Generalment caldrà establir metes intermèdies accessibles. Per a pujar un pis de 3 metres d’alçada ja s’ha inventat l’escala: 3 metres dividits en 18 esgraons.
Hi han dues dificultats que tendim a oblidar: per una part l’enorme resistència que trobaré en les persones implicades; i per una altra part el meu propi cansament i desànim. Aquestes dues importants dificultats també han d’estar previstes, amb la dotació de recursos necessaris per a superar-les.
El 6è error és no preveure un pla B.
Forma part de la «determinada determinació» necessària per a arribar a l’objectiu: si em falla aquest camí, tinc un altre preparat. Aquesta fase de la planificació és molt enriquidora perquè elimina tensió i dóna seguretat; però a més a més, en preveure altres opcions, a vegades es descobreix que la primera opció tampoc era la millor.
El 7è error és no escriure bé el pla.
Fins i tot per a plans senzills convé escriure almenys el quan. Sense una data, les possibilitats de realització són mínimes.
També cal evitar escriure massa, a més a més de perdre el temps, també es perd claredat. Què, quan, qui, on, quant… escriure el fonamental, i de la forma més clara possible.
Per a plans que impliquen un equip durant algun temps, una de les coses que s’ha de considerar fonamental és la forma de seguiment periòdic. Però aquesta és una altra història, que requereix tècniques específiques i n’hi ha bastant bibliografia recomanable.
_______________
(1) Els errors 3 a 7 estan fonamentats en la llarga experiència pràctica de tècniques com la coneguda SMART, sobre les característiques dels objectius (eSpecífics, Mesurables, Assolibles, Rellevants i amb Temps); i també la tècnica que John Whitmore explica com el mètode GROW (Goal, Reality, Options, What, When, Who…) Cfr. John Whitmore «Coaching» Paidos 2011.
Altres articles: Manual de lideratge útil per guanyar el compromís
Altres autors: Ricard Arriaga
